Type a search term to find related articles by LIMS subject matter experts gathered from the most trusted and dynamic collaboration tools in the laboratory informatics industry.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 29 setembre 1936 Milà (Regne d'Itàlia) |
Mort | 12 juny 2023 (86 anys) Milà (Itàlia) |
Causa de mort | leucèmia mielomonocítica crònica |
Senador del Senat italià | |
13 octubre 2022 – 12 juny 2023 | |
Diputat al Parlament Europeu | |
Representa: Força Itàlia 2 juliol 2019 – 12 octubre 2022 – Lara Comi → Legislatura: IX legislatura del Parlament Europeu Circumscripció electoral: Itàlia nord-oest Electe a: eleccions al Parlament Europeu de 2019 | |
Senador del Senat italià | |
15 març 2013 – 27 novembre 2013 Legislatura: dissetena legislatura d'Itàlia | |
Ministre de Desenvolupament Econòmic | |
4 maig 2010 – 4 octubre 2010 ← Claudio Scajola – Paolo Romani → Membre del gabinet: quart govern de Silvio Berlusconi | |
President del Consell de Ministres d'Itàlia | |
8 maig 2008 – 16 novembre 2011 ← Romano Prodi – Mario Monti → Membre del gabinet: quart govern de Silvio Berlusconi Nomenat per: Giorgio Napolitano | |
Diputat de la República d'Itàlia | |
22 abril 2008 – 14 març 2013 Legislatura: setzena legislatura de la República Italiana | |
Representant de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa | |
Representa: Itàlia 2 octubre 2006 – 29 setembre 2008 | |
Ministre d'Economia i Finances d'Itàlia | |
8 maig 2006 – 17 maig 2006 ← Giulio Tremonti – Tommaso Padoa-Schioppa → Membre del gabinet: tercer govern de Berlusconi | |
Diputat de la República d'Itàlia | |
21 abril 2006 – 28 abril 2008 Legislatura: quinzena legislatura de la República Italiana | |
Ministre de Salut d'Itàlia | |
10 març 2006 – 17 maig 2006 ← Francesco Storace – Livia Turco → Membre del gabinet: tercer govern de Berlusconi | |
President del Consell de Ministres d'Itàlia | |
23 abril 2005 – 17 maig 2006 ← Silvio Berlusconi – Romano Prodi → Membre del gabinet: tercer govern de Berlusconi Nomenat per: Carlo Azeglio Ciampi | |
Ministre d'Economia i Finances d'Itàlia | |
3 juliol 2004 – 16 juliol 2004 ← Giulio Tremonti – Domenico Siniscalco → Membre del gabinet: Gabinet Berlusconi II | |
President del Consell Europeu | |
1r juliol 2003 – 31 desembre 2003 ← Costas Simitis – Bertie Ahern → | |
Ministre d'Afers Exteriors d'Itàlia | |
6 gener 2002 – 14 novembre 2002 ← Renato Ruggiero – Franco Frattini → Membre del gabinet: Gabinet Berlusconi II | |
President del Consell de Ministres d'Itàlia | |
11 juny 2001 – 23 abril 2005 ← Giuliano Amato – Silvio Berlusconi → Membre del gabinet: Gabinet Berlusconi II Nomenat per: Carlo Azeglio Ciampi | |
Diputat de la República d'Itàlia | |
25 maig 2001 – 27 abril 2006 Legislatura: catorzena legislatura de la República Italiana | |
Diputat al Parlament Europeu | |
Representa: Força Itàlia 20 juliol 1999 – 10 juny 2001 Legislatura: V legislatura del Parlament Europeu Circumscripció electoral: Itàlia nord-oest Electe a: eleccions al Parlament Europeu de 1999 | |
Representant de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa | |
Representa: Itàlia 4 novembre 1998 – 25 juny 2001 | |
Diputat de la República d'Itàlia | |
2 maig 1996 – 29 maig 2001 Legislatura: tretzena legislatura del Parlament de la República Italiana | |
President del Consell de Ministres d'Itàlia | |
10 maig 1994 – 17 gener 1995 ← Carlo Azeglio Ciampi – Lamberto Dini → Membre del gabinet: primer govern de Silvio Berlusconi Nomenat per: Oscar Luigi Scalfaro | |
Diputat de la República d'Itàlia | |
3 abril 1994 – 8 maig 1996 Legislatura: dotzena legislatura del Parlament de la República Italiana | |
Dades personals | |
Residència | Palazzo Grazioli (2013–cap valor) Villa San Martino (1974–2013) |
Religió | Catolicisme |
Formació | Universitat de Milà - ciència del dret (–1961) |
Director de tesi | Remo Franceschelli |
Activitat | |
Camp de treball | Política, política de mitjans de comunicació, mitjà de comunicació de massa i emprenedoria |
Lloc de treball | Estrasburg Brussel·les Roma |
Ocupació | polític, empresari de mitjans, emprenedor, association football executive (en) |
Ocupador | AC Milan, president (1986–2017) |
Partit | Força Itàlia (2013–2023) Poble de la Llibertat (2009–2013) Força Itàlia (1994–2009) |
Membre de | Propaganda Due quinzena legislatura de la República Italiana setzena legislatura de la República Italiana dissetena legislatura d'Itàlia catorzena legislatura de la República Italiana dotzena legislatura del Parlament de la República Italiana tretzena legislatura del Parlament de la República Italiana Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa dinovena legislatura del Parlament de la República Italiana |
Esport | futbol |
Altres | |
Cònjuge | Veronica Lario (1990–2014), divorci Carla Dall'Oglio (1965–1985), divorci |
Parella | Marta Antonia Fascina (2020–2023) Francesca Pascale (2012–2020) |
Fills | Marina Berlusconi () Carla Dall'Oglio Pier Silvio Berlusconi () Carla Dall'Oglio Barbara Berlusconi () Veronica Lario Eleonora Berlusconi () Veronica Lario Luigi Berlusconi () Veronica Lario |
Pares | Luigi Berlusconi i Rosa Bossi |
Germans | Maria Antonietta Berlusconi Paolo Berlusconi |
Condemnat per | perjuri (1990) → (cap valor) frau comptable (1999) → (cap valor) finançament il·legal de partits (2000) → (cap valor) frau comptable (2013) → (pena de presó, inhabilitació per a càrrecs públics) frau fiscal (2013) → (pena de presó, inhabilitació per a càrrecs públics) malversació (2013) → (4 anys pena de presó, inhabilitació per a càrrecs públics) |
Cronologia | |
12 juny 2023 | mort i funeral d'estat de Silvio Berlusconi |
Rubygate | |
Premis | |
| |
Lloc web | silvioberlusconi.it |
|
Silvio Berlusconi (Milà, 29 de setembre de 1936 - 12 de juny de 2023)[1][2] va ser empresari i controvertit polític italià, magnat dels mitjans de comunicació i president de l'oligopoli Mediaset, que va exercir tres vegades com a primer ministre d'Itàlia en diferents períodes entre els anys 1994 i 2011, i com a eurodiputat (1999-2001, 2019-2022). És considerat el pare de la «telecràcia», el sistema de govern basat en el control de la televisió.[3]
Al llarg de la seva trajectòria va afrontar 35 judicis per càrrecs com corrupció de menors, frau fiscal, malversació i suborns, només un dels quals va acabar amb una sentència ferma de quatre anys de presó, tres dels quals van ser coberts per un indult.[4]
Fill d'un banquer i d'una mestressa de casa, va concloure la carrera de dret, especialitzant-se en dret mercantil.[5] Va fundar a principis dels anys 1960 una empresa de construcció immobiliària que es va convertir en la més important d'Itàlia i amb què va construir una ciutat sencera a tocar de Milà que va anomenar Milano 2.[6]
Quan es va liberalitzar el mercat televisiu, va fundar la televisió per cable Telemilano el 1978, va ingressar al món dels mitjans de comunicació, va comprar grups editorials i va esdevenir, finalment, l'home més poderós del sector audiovisual a Itàlia durant els anys 1980 amb la creació de Canale 5, que va abanderar la telebrossa amb programes com Colpo Grosso o Non é la Rai a Itàlia, i ¡Ay, qué calor! i Tutti Frutti a l'Estat espanyol via la seva sucursal Tele 5 a partir de 1990, en què les dones es convertien en objectes per atraure espectadors apareixent seminues.[4]
Aficionat al futbol, va ser propietari i president de l'Associazione Calcio Milan fins al 2017. Més endavant va comprar l'Associazione Calcio Monza, aleshores un equip modest, que va pujar fins a la Sèrie A.[7]
Segons la revista Forbes, Berlusconi era la persona més rica d'Itàlia, amb una fortuna de 5.900 milions de dòlars i va arribar a ocupar el lloc 45 entre les majors fortunes personals del món.[8]
Va entrar en política el 1994, amb 58 anys, després de cofundar el partit Força Itàlia amb Marcello Dell'Utri el 1994, calcant el crit de Força Italia! que empra l'afició de la selecció italiana de futbol. Invocà el «perill comunista» per tal d'impedir l'arribada al poder de l'esquerra italiana i va resultar vencedor a les eleccions legislatives italianes de 1994, la primera victòria del centredreta al Bel paese des de la Segona Guerra Mundial.[9] Berlusconi es va convertir en primer ministre, tot i que va dimitir al desembre del mateix any acusat de corrupció.[10]
A les eleccions legislatives italianes de 2001 es va destacar clarament per davant dels altres dos socis de la coalició electoral Casa de les Llibertats, que obtingué majoria absoluta i Berlusconi va esdevindre de nou primer ministre malgrat les nombroses causes judicials que s'acumulaven contra ell. L'any 2003, entrevistat pel setmanari The Spectator, Berlusconi va manifestar que «al final, Mussolini no va matar mai ningú. Enviava la gent de vacances al confino».[5] Això no obstant, els continus enfrontaments entre els socis de govern feren que a les eleccions legislatives italianes de 2006 passés a l'oposició.
El 24 de gener de 2008, Romano Prodi va perdre una moció de confiança fet que va provocar la caiguda del seu govern,[11] i Berlusconi es va convertir de nou en primer ministre a partir de les eleccions legislatives italianes de 2008, tot i que va presentar la seva dimissió el 12 de novembre de 2011 després d'aprovar al Parlament italià el pla anticrisi exigit per la Unió Europea.[12] Mario Monti en va ser el successor.[13]
Berlusconi es definia a si mateix com «liberal» i concebia Itàlia com «una gran empresa». Els seus adversaris el consideraven demagog i populista i remarcaven la interferència dels seus negocis personals amb la política. Va ser acusat en repetides ocasions de connexions amb la màfia, i alguns dels seus col·laboradors més propers, com Cesare Previti, van ser condemnats en ferm per corrupció de la justícia.[14]
En política exterior va donar suport als Estats Units d'Amèrica en la invasió de l'Iraq de 2003, i malgrat que va declarar Itàlia com «no bel·ligerant», hi va enviar tropes després de la guerra. També va ser partidari d'establir relacions comercials amb Rússia i de l'ingrés de Turquia a la Unió Europea. L'any 2019, en una trobada amb militants de Forza Italia, va explicitar el procés de normalització de l'extrema dreta a Itàlia: «L'any 1994 vam decidir entrar en la política amb la dreta, és a dir, amb la Lliga Nord i amb els feixistes, que la resta de partits havien mantingut fora del que es deia "l'arc constitucional". Els vam legitimar, els vam constitucionalitzar!».[5]