Type a search term to find related articles by LIMS subject matter experts gathered from the most trusted and dynamic collaboration tools in the laboratory informatics industry.
Per a altres significats, vegeu «Morera (desambiguació)». |
Morus | |
---|---|
morera blanca | |
Dades | |
Font de | mora i mulberry wood (en) |
Planta | |
Tipus de fruit | drupa |
Taxonomia | |
Superregne | Eukaryota |
Regne | Plantae |
Ordre | Rosales |
Família | Moraceae |
Gènere | Morus L., 1753 |
Tipus taxonòmic | Morus nigra |
Nomenclatura | |
Epònim | Morea |
Les moreres (Morus) són un gènere de plantes angiospermes de la família de les moràcies (Moraceae). Són arbres natius d'Àsia i Amèrica, tot i que avui dia també se'n troben varietats conreades a Europa i Àfrica.[1]
Són arbres caducifolis de grandària petita a mitjana, de creixement ràpid quan són joves, però més lents a mesura que arriben a la maduresa, no solen sobrepassar els 15 m. Poden ser monoics o dioics. Les fulles són alternes, ovals, senceres o lobulades (en els arbres joves, més lobulades que en els adults) i de marges dentats. De color verd brillant i llustroses pel feix, més clares pel revés. Fa petites flors que creixen formant espigues atapeïdes i allargades. Després de la floració (maig o juny), sorgeixen els fruits composts, formats per petites drupes estretament agrupades, entre 2-3 cm de llarg, anomenades mores i de color blanc a vermellós. Els fruits són comestibles, els de Morus nigra i Morus rubra són els de més bon gust, mentre que els de Morus alba solen ser insulsos.
Com totes les moràcies, aquests arbres contenen una substància anomenada làtex en els vasos lactífers.
Aquest gènere va ser publicat per primer cop l'any 1753 al segon volum de l'obra Species Plantarum de Carl von Linné (1707-1778).[2][3]
Dins del gènere Morus es reconeixen les 17 espècies següents:[1]
Les moreres, especialment l'espècie Morus alba, es conreen per les seves fulles, únic aliment dels cucs de seda, els capolls dels quals s'utilitzen per a fabricar seda. Tant l'arbre com el teixit procedeixen de l'Àsia i van ser desconeguts a Occident fins que, al segle vi, els monjos nestorians van establir la ruta de la Seda.
A part del seu ús com a arbres de cultiu, s'utilitzen com a ornamentals en jardins, passejos i carrers.