Type a search term to find related articles by LIMS subject matter experts gathered from the most trusted and dynamic collaboration tools in the laboratory informatics industry.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 23 setembre 1893 Barcelona |
| Mort | 12 juliol 1959 (65 anys) Barcelona |
| Sepultura | cementiri de Sarrià |
| President del PEN català | |
| 1938 – 1959 – Josep Carner → | |
| President del PEN català | |
| 1928 – 1934 ← Magí Morera i Galícia | |
 President de l'Institut d'Estudis Catalans | |
| | |
| Dades personals | |
| Residència | Barcelona Montpeller |
| Formació | Universitat de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta, filòleg, escriptor de literatura infantil, traductor, escriptor, esperantista, professor d'universitat |
| Ocupador | Universitat de Barcelona (1934–) Universitat Autònoma de Barcelona Fundació Bernat Metge |
| Membre de | Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (membre numerari de l'IEC) (1932–) |
| Gènere | Poesia |
| Obra | |
Obres destacables | |
| Família | |
| Cònjuge | Clementina Arderiu i Voltas (1916–) |
| Fills | Jordi Riba Arderiu (1921-1996), Oriol Riba i Arderiu (1923-2011), Eulàlia Riba Arderiu (1926-2020) i Francesc Riba Arderiu (1928-1934) |
| Pares | Antoni Riba i Garcia i Adela Bracons i Casablancas |
| Parents | Pau Riba i Romeva, net Caïm Riba, besnet |
| Premis | |
Signatura  | |
 | |
Carles Riba i Bracons (Barcelona, 23 de setembre de 1893[1][2] - 12 de juliol de 1959)[3] va ser un escriptor i poeta català. Casat amb la poeta Clementina Arderiu. Autor dels dos llibres que formen Estances, Elegies de Bierville, Salvatge cor, Del joc i del foc, Esbós de tres oratoris. Va ser el primer traductor d'Èsquil al català, amb una prosa que reflecteix a la perfecció el llenguatge del difícil poeta grec. També ho va ser de l'Odissea d'Homer, de les Vides paral·leles de Plutarc, del teatre de Sòfocles i del teatre d'Eurípides. Com a poeta, també va escriure en gallec unes de les primeres composicions neotrobadoresques de la literatura gallega.
Quan estudiava el batxillerat, ja es va matricular en les carreres de filosofia i lletres i de dret a la Universitat de Barcelona, fet que li va permetre adquirir una important formació hel·lenística. La segona llicenciatura, una imposició familiar, no l'acabaria fins anys més tard. Malgrat tot, el seu pare no va dubtar a donar-li suport en la vocació humanística. De fet, el 1911, va sufragar la publicació de les Bucòliques de Virgili, que Carles Riba havia traduït amb només 17 anys. Aquell mateix any, l'escriptor va guanyar la flor natural als Jocs Florals de Girona. Dos anys abans, el 1909, havia estat guardonat en els Jocs Florals Internacionals pel seu poema en esperanto Nu.[4]
El 1916 es va casar amb la poeta Clementina Arderiu, a qui havia conegut en uns Jocs Florals. Riba volia guanyar-se la vida en el món de les lletres i ho va aconseguir gràcies al context del moment. A principi del segle xx, amb el noucentisme, cultura i política anaven de la mà. L'any 1915, havia estat nomenat redactor en cap de la revista de pedagogia Quaderns d'estudi, de la qual era director Eugeni d'Ors, i un any més tard es va convertir en professor de l'Escola de Bibliotecàries, nascuda sota els auspicis de la Mancomunitat. Riba col·laboraria, també, en La Veu de Catalunya i, successivament, en La Publicitat com a crític literari, i en La revista.
El 1919 va ser un any decisiu en la vida de Carles Riba, ja que es va publicar el Primer llibre d'Estances –el Segon és del 1930–. A primer cop d'ull sembla una obra difícil, però Estances és, sobretot, una victòria del poeta sobre la llengua en construcció. Riba aconsegueix que sigui vàlida per a expressar uns estats psicològics, anímics, dins d'uns models formals perfectament fixats. Segons Gabriel Ferrater, el tema general d'aquesta poesia és l'intent de reconstruir la pròpia identitat mitjançant els sentiments de cada moment'.[5]
Va viatjar a Alemanya, on va estudiar sota la direcció de Karl Vossler a Múnic (1922). Va completar la formació clàssica amb viatges a Itàlia i Grècia durant la dècada del 1920. En aquesta mateixa època, va col·laborar amb Pompeu Fabra en l'elaboració del Diccionari general de la llengua catalana.
Fou escollit vocal de cultura de l'Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1933) durant la presidència de Rafael Ramis i Romans.[6]
Va treballar en la Fundació Bernat Metge, especialitzada en estudis clàssics i va passar a ser professor de grec a la Universitat de Barcelona el 1934.
Compromès amb el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller després de la victòria franquista que va derrocar el govern legítim republicà el 1939. A la localitat de Roissy-en-Brie, acollit amb altres escriptors catalans, va compondre un dels seus llibres més reconeguts, les Elegies de Bierville. Retornà de l'exili a Barcelona amb la seva família la primavera de 1943.
Va treballar en traduccions d'autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, organisme que va arribar a dirigir després de veure's obligat a allunyar-se de la vida pública a causa de les purgues a la Universitat.
Fou el portaveu indiscutible dels intel·lectuals catalans en els congressos de poesia de Segòvia (al qual fou convidat per Dionisio Ridruejo el 1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostel·la (1954). Després d'aquests simpòsiums, la correspondència amb Ridruejo mostra l'interès que la cultura catalana despertava entre els sectors més inquiets del panorama literari espanyol.
Traductor de Konstandinos Kavafis, Friedrich Hölderlin, Edgar Allan Poe, Rainer Maria Rilke i Franz Kafka, a més dels clàssics grecs i llatins,[7] es va dedicar també a la narrativa (relats infantils).
La seva poesia estableix la voluntat de tractar l'amor com a element poètic, amb unes referències cultes que mostraven la seva amplíssima cultura clàssica i anglogermànica. La seva poesia parteix de models diferenciats en el temps i l'espai. D'una banda, el més evident és el dels clàssics grecs, amb especial accent en Homer; no és menys evident, però, la influència del Renaixement català (Ausiàs March) o italià (Petrarca i Dante) o de la poesia moderna catalana (Josep Carner).
Amb motiu del seu seixantè aniversari, a l'any 1953, un grup d'amics van dedicar-li un homenatge i un manifest signat per diferents personalitats. La recollida de signatures va anar a càrrec del crític d'art Rafael Santos Torroella. Entre algunes de les personalitats signats s'hi troben els poetes, Ildefonso Manuel Gil i Gerardo Diego, l'escriptor Gregorio Marañón, els escultors Cristino Mallo i Àngel Ferrant o l'actriu, Conchita Montes, entre molts d'altres. El darrer dels actes d'homenatge fou una sessió acadèmica a la Casa del Libro (antiga Catalònia) en què hi van intervenir intel·lectuals de diferents disciplines elogiant el talent del poeta. D'aquest esdeveniment en va germinar la publicació del volum Homenatge a Carles Riba (1954).
L'any 1993 la Generalitat de Catalunya commemorà el centenari del seu naixement.
A l'any 2014, l'Ajuntament de Girona, en paral·lel a l'adquisició del fons artístic Santos Torroella, va rebre en donació l'Arxiu i Biblioteca Rafael i María Teresa Santos Torroella per part dels hereus de María Teresa Bermejo.[8] La documentació sobre els congressos de poesia, en què Riba va tenir-hi un paper rellevant, i la correspondència referent al seu homenatge, l'any 1954, forma part del llegat documental de l'Arxiu Santos Torroella. Els treballs de tractament són a càrrec de l'Arxiu Municipal de Girona.
Carles Riba va ser fill d'Antoni Riba, nat a Tortosa,[9][10] i d'Adela Bracons i Casablancas, nascuda a Barcelona. Es casà amb Clementina Arderiu, amb qui tingué quatre fills: Oriol Riba, geòleg i professor, Jordi Riba, Eulàlia Riba i Francesc Riba.
És avi de Pau Riba, cantautor i figura contracultural de la Transició, Carles Riba, enginyer industrial, professor, ecologista i primer alcalde democràtic de Sant Joan Despí, i Mercè Riba, escultora. També és besavi de Caïm Riba.
Va ser consogre de Pau Romeva.
Nota: L'any es refereix a la data de publicació
Un aspecte força desconegut, especialment a Catalunya, de l'obra de Carles Riba és que fou autor, amb tan sols 18 anys, d'uns poemes neotrobadorescos en llengua gallega. Aquestes composicions estan dedicades a Pepita Vila, una noia barcelonina filla de gallecs (dels municipis de Samos i O Incio) que va mantenir una relació sentimental amb Carles Riba.
Escrits quan el poeta tenia 18 anys, aquestes cantigues d'amor i d'amic «podrien alterar o modificar la cronologia de la poesia neotrobadoresca a Galícia i, també, ampliar-ne els anys d'existència, malgrat que hagués sorgit fora de l'espai gallec».[12] Cal tenir en compte que Fermín Bouza-Brey va escriure Troba infinita el 1926 (publicada dins de Nao senlleira el 1933) i que Álvaro Cunqueiro va publicar Cantiga nova que se chama Riveira el 1933, dues obres de caràcter neotrobadoresc de la literatura gallega escrites i publicades amb posterioritat als poemes de Riba. A més a més, el Primer llibre d'estances va veure la llum el 1919.
Els poemes van ser guardats per Pepita Vila fins a la seva mort, l'any 1975 i, donats per una neboda, foren publicats per primer cop pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya el 1987, en un volum de textos primerencs de Carles Riba titulat Papers de joventut. Posteriorment, Xosé Lois García va preparar-ne una edició sota el títol Cantares d'amor e d'amigo per a Ediciós do Castro, que va sortir el 1990.
El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. La documentació va ingressar a l'ANC en virtut del conveni de cessió signat el 12 de novembre de 1992 entre els germans Riba i Arderiu, hereus legals del fons, i la Generalitat de Catalunya. De mans seves, procedeixen els ingressos de dates 30 de setembre de 1991, 14 d'octubre de 1993, 8 d'octubre de 1996 i 27 de març de 2002. Carles Jordi Guardiola i l'Institut d'Estudis Catalans van completar el fons amb altres ingressos de data 10 de març de 1994 i 21 de març de 1996, respectivament. El fons conté la documentació generada i rebuda per Carles Riba i Clementina Arderiu; documentació relacionada tant amb la seva activitat personal com amb la seva activitat professional, i en destaquen els aspectes literaris, de caràcter cultural i associatiu. Del conjunt del fons cal subratllar, pel seu interès, la sèrie de la correspondència, especialment la rebuda per Carles Riba.[13]
La biblioteca personal de Carles Riba i Clementina Arderiu,[14] en la qual hi havia intercalada alguna documentació personal, es conserva a la Biblioteca de Catalunya, on ingressà per cessió de l'Institut d'Estudis Catalans a la BC el 2001. S'hi conserven també els originals d'algunes obres ingressades durant la Guerra Civil o per compra de la Generalitat.
| Precedit per: Lluís Camós Cabruja |
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Medalla VI electe |
Succeït per: Joan Maluquer de Motes (electe) Manuel Riu i Riu |
LIMS forum content by LIMS forum members is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-ShareAlike 4.0 International License. Based on a work at www.limsforum.com.
